Autora: Ana Augusto Arenas
El dret a la llibertat d’expressió i d’informació és un principi fix en els nostres dies, el qual es troba recollit en l’article 11 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000). Aquest paràgraf reconeix “la llibertat d'opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees sense que pugui haver-hi ingerència d'autoritats públiques i sense consideració de fronteres”. O, almenys, hauria de ser inqüestionable.
Ara bé, tenim proves de la seva feblesa. A Europa, va haver-hi un temps en què això era impensable. Concretament, entre el 1922 i el 1974, quan el continent va ser escenari de l’aparició i proliferació de tota una sèrie de dictadures feixistes com la de Mussolini (Itàlia), Hitler (Alemanya), Salazar (Portugal) o la del general Francisco Franco (Espanya).
En la península Ibèrica, tal com exposa Álvaro de Diego González, professor titular d’Història Contemporània a la Universitat a Distància de Madrid (UDIMA), al seu estudi La premsa i la dictadura franquista. De la censura al “Parlament de paper” (2016), “els problemes van començar amb les suspensions del monàrquic ABC i el catòlic El Debat el maig de 1931 i els tancaments es van estendre a diverses capçaleres basques i navarreses. Després del cop de Sanjurjo (agost de 1932), la primera gran ‘batuda’ es va traduir en el tancament de 127 periòdics. La segona onada de suspensions arribaria després de la Revolució d'octubre del 34. La censura de premsa, una mesura en principi d'excepció, va ser la tònica habitual durant aquells anys en què la premsa va ser observada, primer de tot, com un problema d'estricte ordre públic”.
La tasca de coartar la llibertat per informar i expressar-se es va culminar amb l'aprovació de la Llei de Premsa del 22 d’abril de 1938, la qual reconeixia -entre altres preceptes- que “incumbeix l'Estat l'organització, vigilància i control de la institució nacional de la premsa periòdica”. Així, a partir d’aquest moment, l’Estat va adquirir el monopoli informatiu. O, almenys, això és el que es pensava, atès que la premsa clandestina, en contra del feixisme, va poder continuar present en tot el país. I es va fer especialment manifesta després de l'aprovació de la Llei de Premsa i Impremta del 18 de març del 1966, també coneguda popularment com Llei Fraga, com recull Diego González al seu article. Aquesta suposava una relaxació de les mesures preses en la llei anterior i permetia, entre d’altres, “el dret a la llibertat d'expressió de les idees”. Tanmateix, s’indicava que “l'administració no podrà aplicar la censura prèvia ni exigir la consulta obligatòria, excepte en els estats d'excepció i de guerra expressament previstos en les lleis”.
Amb l’objectiu d’explicar tot l’entramat que es va configurar per tal de combatre la desinformació del règim franquista, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) va celebrar el 16 de novembre la taula rodona “La premsa clandestina per dins” al marc de l’exposició “Quan plovien octavetes”. L’acte va estar presentat per Núria Bosom, directora de l’AHCB, i va estar moderat per Manel Risques, professor d’Història Contemporània (UB), investigador del Centre d'Estudis sobre Dictadures i Democràcies (UAB) i comissari de l’exposició esmentada. Com a ponents van participar Isidor Boix, un dels fundadors de la publicació Assemblea Obrera (lligada a l’empresa Seat); Enric Cama, un dels fundadors del butlletí Eixampla, i Andreu Claret, un dels fundadors del butlletí Agència Popular Informativa (API).
El debat, amb caràcter divulgatiu -segons Bosom-, forma part de la tasca portada des de l’Arxiu centrada a tractar i difondre aquest recull de premsa clandestina. De fet, “es preveu, entre aquest any i el que ve, digitalitzar tota la col·lecció, que té un total de 1.126 títols, d’entre els anys 1939 i 1977”. Alguns dels quals són Solidaritat Obrera, Treball, L'Hora de Catalunya, La Humanitat, Mundo Obrero, Espanya per Catalunya o API. I és que, com va afirmar la directora de l’AHCB, “la premsa clandestina és una font històrica de primer ordre per a l’estudi de la història del període franquista, dels grups clandestins que s’hi van oposar i també per a l’estudi de la pròpia premsa clandestina sota la dictadura franquista”.
Precisament, és aquesta premsa antifranquista i la lluita dels periodistes que es van jugar la vida per contra-informar sobre el franquisme, per tal de proporcionar una visió de la realitat que no es podia aconseguir per altres vies, el que es volia posar en valor a la trobada, tal com va indicar Manel Risques.
Assemblea Obrera com a escut dels treballadors
Isidor Boix es va vincular amb l’Assemblea Obrera a principis de 1970. La idea de crear aquest òrgan comunicatiu va sorgir durant un sopar celebrat el 2 de gener de l’any esmentat -en temps d’estat d’excepció- quan “vam recollir (ell i altres membres de CCOO) alguns comentaris d’allò que estava passant aquells dies a la fàbrica de Seat”. Una empresa que “era una referència pel règim, ja que era la fàbrica més important d’Espanya amb més de vint-i-cinc mil treballadors”, i que “per les seves característiques i importància implicava una gran dificultat de coordinació i d’acció”. Coincidint amb la posada en marxa d’aquesta iniciativa -explica Boix-, alguns companys (de la fàbrica) van començar a ser acomiadats, però l’òrgan de comunicació no es va dissoldre i això “va demostrar la capacitat de fer front a la repressió trencant la por, que és el principal objectiu de la repressió”.
Així, i segons les paraules de Boix, Assemblea Obrera “va ser, com tota octaveta, un element d’informació (...) potser caldria dir que va ser un instrument d’organització i de direcció de l’acció col·lectiva dels treballadors”. Boix va explicar que els butlletins d’Assemblea Obrera “entraven a la fàbrica embolicats en paper de diari i guardats en entrepans o a la roba dels treballadors i es distribuïa de mà en mà, la qual cosa vol dir organitzar-se, vol dir establir lligams de solidaritat i de confiança. És en aquest sentit, per tant, que era un instrument summament d’organització i de solidaritat”. Alhora, la publicació, era un instrument de treball polític i social sindical fora de Seat amb una proximitat a les lluites socials molt important. Tot plegat fa que Isidor Boix confessi que aquesta va ser una de les etapes millors de la seva vida.
Butlletí Eixampla com a resistència cultural obrera
Enric Cama, per la seva banda, va voler iniciar la seva intervenció “ressaltant la utilització del català en la gran part de publicacions clandestines que van editar per aquells temps, cosa que ja tenia per si mateixa un valor antifranquista. La llengua era, des de finals de la guerra, motiu de confrontació. Els vencedors, a més de liquidar les institucions polítiques, van intentar aniquilar-nos culturalment i socialment, i tot lo que signifiqués una expressió pública de catalanitat era perseguida. Un dels objectius principals d’aquesta persecució va ser la llengua”. En aquest sentit, “la derrota de la República va significar un gran impacte negatiu per a la nostra cultura i un exemple d’això el tenim en el fet que, a la província de Barcelona, només van autoritzar a continuar les seves activitats entre un 5% i un 20% de les associacions que existien el 1936. La utilització del català era, doncs, més que una qüestió cultural. Era en si mateix un instrument de lluita per, com deia Espriu, retornar el nom de cada cosa”.
En aquell temps de repartiment per sota de la taula d’octavetes, la revista Eixampla “va ser una de les accions (contra el franquisme) que va fer la comissió obrera del barri de l’Eixample”, el grup on Cama va arribar després de passar per moltes organitzacions clandestines. Allà, com ell mateix va recordar, “tots eren militants del PSUC, però hi havia tota una sèrie de grups marxistes; leninistes, etcètera i el primer que feien en conformar aquests grups era crear un butlletí per poder exposar totes les seves idees”. Així és com va sorgir Eixampla, una revista centrada, principalment, en informació obrera.
El 1969, any en què es va proclamar l’estat d’excepció per primer cop des de la guerra civil, molts militants del PSUC van caure i Cama va ser nomenat com a nou encarregat d’organitzar la propaganda antifranquista del partit en tota la ciutat de Barcelona. En aquest punt del seu discurs, Enric Cama va voler ressaltar “la importància dels aparells de propaganda (...), que eren les peces més perseguides per les brigades politicosocials”, igual que els companys que les portaven, amb els quals ell va treballar braç a braç.
L’Agència Popular Informativa com a aparell de denúncia
Finalment, pel que fa a Andreu Claret i el butlletí API, aquest “va existir durant tot allò que diem el tardor franquisme, des del 72 fins al 76, després de la mort de Franco”. En el moment en què sorgeix hi havia un gran conflicte entre allò que passava i el que es podia dir a la premsa legal, tal com va explicar Claret. Per aquest motiu “hi havia una necessitat de resoldre aquesta contradicció (...) de no poder explicar moltes coses que havien passat exercint el teu ofici de periodista”, va dir Andreu Claret. A causa d’això, i per poder fer arribar aquesta informació del que veritablement passava als centres d’opinió, un grup de periodistes va decidir dedicar-se a “vehicular la informació real per tal que els actors polítics dels partits i de tot el que era l’oposició antifranquista poguessin tenir informacions que s’expressessin per separat”. Així va sorgir l’API.
Lo important de la iniciativa, segons Claret, “era la distribució. Si nosaltres aconseguíem arribar a tots aquells sectors creadors d’opinió, podíem aconseguir que l'oposició antifranquista es coordinés millor”. Pel que fa a les característiques de la iniciativa, Claret fa aquest llistat: “tenia una periodicitat, pretenia ser completa i no deixar-se res d’allò que passava, i tenia l'obsessió de contrastar tot lo que es publicava amb fonts”. Sobre les fonts, Andreu Claret va voler destacar que “hi havia fonts que ens volien enredar i llavors intentàvem buscar una altra font -per tenir diverses veus- i amb això anava adquirint API una credibilitat que va ser la clau del seu èxit durant els anys en què va existir”.
La notorietat de l’Agència Popular Informativa va arribar tan lluny que “els butlletins d’API s’enviaven arreu del món i van acabar tenint una influència significativa”. I és que “el contingut era divers, plural, molt ampli i va dedicar una gran importància a parlar sobre la repressió (...) perquè ens servia per complir un dels propòsits que hi havia un dels últims anys, que no era explícit, però que era important, que era furgar en les contradiccions del règim per confirmar que el règim Franquista no era un bloc inquebrantable”, remarca Claret.
La pugna per explicar els fets continua en el present
Per acabar, Manel Risques va voler puntualitzar que “aquesta premsa ens situa a les portes d’aquest fenomen importantíssim que és la premsa clandestina que va articular l’antifranquisme i que, d’alguna manera, sense premsa clandestina no hi hagués hagut moviment antifranquista o, almenys, no hauria tingut les dimensions que va tenir. I, precisament, aquesta és una de les tesis que sustenta l'exposició de la premsa clandestina”.
Amb tot, la lluita dels tres ponents continua avui en dia. Ho demostra el fet que tots tres han dedicat les seves darreres publicacions escrites a parlar de les vivències de l’època franquista que van marcar les seves vides.
Isidor Boix es troba actualment treballant en la publicació del seu segon llibret de memòries, una continuació del treball realitzat per a la publicació “Pasión por el sindicalismo (mis recuerdos)” (2014). Aquest és un document on narra les seves vivències fins a l’any 1977.
Enric Cama ha publicat aquest 2021 el llibre “Una esperança permanent (1999-2021) 22 anys d’editorials”, un recull d’editorials del butlletí Catalunya Resistent, pertanyent a l’Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. El passat setembre d’aquest any es va presentar.
Andreu Claret també ha presentat aquesta tardor el seu nou llibre “1939. La caiguda de Barcelona” en el qual relata com van ser els últims dies a Barcelona abans que la ciutat caigués en mans del franquisme i com va ser el posterior exili de tots aquells que van haver de fugir per salvar-se la vida, entre els quals hi havia l’expresident de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. La presentació de l’obra va ser al setembre, el vídeo de la qual està disponible al canal de YouTube d’Ona Llibres.
Comments